Som 29 de novembre i ahir vaig acostar-me al local col·legi electoral perquè sabia d’una celebració d’una festa. Però em va semblar molt estrany, en arribar, abans de les vuit, era en una petita cantina que havia estat reformulada; a falta de un pica-pica consistent a l’esquerra hi havia un munt de paperetes amb llistes de noms, al fons ni una noia, només jubilats i a la dreta per sorpresa meva hi havia tres taules amb urnes i cap discjòquei. Vaig fer el que em van dir, vaig escollir una papereta –com qui escull aquella torradeta de caviar en una taula plena plats per picar- i vaig llançar-la a l’urna. A les vuit em van dir que ja podia marxar que a l’after-hour no hi estava convidat.
Després d’aquesta experiència decebedora vaig connectar-me a Internet i a la televisió per veure què passava, perquè estava clar que la festa no era la meva. A la web els rotatius catalans s’hi havien abocat, els nacionals a veure com es desenvolupava la nit (menys El País que tenia l’exclusiva Wikileaks) i els internacionals tenien un ull al principat, i ja es quedarien al partit d’avui. La nit va ser més curta del esperat i ben aviat els resultats van donar la victòria a Mas i la carbassa a les esquerres.
Avui al matí la ressaca d’ahir s’ha deixat sentir a més mitjans nacionals. De cop, les eleccions catalanes han passat a primera plana, a obertura de l’informatiu i a dedicar-hi minuts d’anàlisi a la ràdio. Si, Mas i CiU en general han sabut transmetre pels mitjans un missatge de canvi, de que passaria alguna de grossa i realment ha estat així; la dreta nacionalista (i no nacionalista) ha acudit a la festa a cop de xiulet. A més a Espanya ha estat un plat ideal per menjar-se a ZP de postres. “El canvi a Espanya comença per Catalunya”, deia Alicia Sánchez Camacho, i avui sortia en portada de La Razón. El missatge és clar i a Convergència i Unió encara no es creuen la festassa d’ahir. Veurem com avança la legislatura i si l’Artur és capaç de seguir convencent, a l’informatiu o al Polònia.
Die bunte Kuh 